Ja fa dies que ‘La Teoria de l’imbècil’ d’en Pep Prieto Mir, un apreciat company de professió, roda per les llibreries catalanes editada per Curbet Edicions. Jo vaig tenir el privilegi de llegir la novel•la quan encara s’estava coent al forn i no em va deixar indiferent sinó tot el contrari. La recordo amb certa estima pels personatges directes i peculiars, així com per la trama relacionada amb la cerca de la felicitat i com la determinada gestió d’un superpoder pot canviar el teu destí i en definitiva la teva vida.
Un cop gaudides les 108 planes d’aquesta obra crec que el segell Pep Prieto queda impregnat amb el llenguatge proper, real i a vegades fins i tot vulgar però autèntic amb què expressa situacions tals com despertar-se i anar a la feina, lligar a la boda d’un amic, o trucar-se un diumenge a la nit amb la seva companya de feina predilecta. Crec també que és molt seva la manera de fer que diverses històries dispars i plenes d’aventures desemboquin en el mateix punt.
La història lliga dues vides, la d’en Joan Garcia i l’Alexandra Riu, periodistes que coincideixen per feina al Parlament i que acaben abocats a una situació extrema. La novel•la comença en el mateix punt en què acaba, tot i que a les darreres pàgines entens aquella imatge que al principi t’havia semblat tant grotesca i que t’havia generat una necessitat imminent de conèixer els per qués.
Ara que sembla que ja arribat la primavera, aquest thriler àgil, trepidant i proper pot ser un fantàstic acompanyant per passar una tarda a l’aire lliure ben entretinguda.