I per tancar el meu darrer cicle de lectura avui vull comentar un altre llibre molt actual: Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys de la periodista mallorquina Llucia Ramis. Com he rigut, com m’he posat trista i com he reflexionat llegint les seves pàgines.
La trama pel meu gust es fluixa, no acaba de lligar ben bé les diverses històries que es plantegen però, tot i així, penso que potser aquest és el gran atractiu del llibre: que tot el que s’explica desemboca a la mateixa conclusió: els nostres trenta no són com els que van viure els nostres pares. No tenim les mateixes responsabilitats i ens resistim a tenir-les. Tampoc les famílies actuals tenen res a veure amb les d’anys enrere. Som la ‘generació IKEA’. Per mi, una generació que construeix la seva vida a base de mobles de baix cost que no perduren a llarg termini perquè les seves bases no són prou estables però que ens fan feliços al moment… quan els comprem, quan els muntem o quan els contemplem. Ens hi sentim còmodes. Crec que l’objectiu principal de l’autora és parlar de petits moments però a la vegada molt i molt grans que viu aquesta generació que, en general, es probable que mai pugui comprar mobles de disseny
La protagonista és mallorquina i viu a la capital catalana on treballa com a periodista en un prestigiós diari. Té amics amb personalitats, gustos i professions ben diferents, na Cati, en Blai, en Nil, na Sophi… té un pis de lloguer, té moltes factures a les que fer front i no destaca especialment per la seva feina. L’autora també ens presenta altres persones amb situacions vitals molt concretes a les que s’enfronten, com quedar-se a l’atur, comprar-se un pis, preparar un casament, tirar endavant un embaràs o pensar amb un ex. I ho fa sense grans pretensions, simplement fent un retrat d’aquesta amplia varietat, fotografiant la que podria ser la vida de la noia que portem asseguda al costat al metro o que espera com nosaltres per prendre un café en una cafeteria de barri. Vides que es creuen i que, en definitiva, s’assimilen molt i fan que aquest vincle sigui el que acabi marcant l’essència d’un col·lectiu, la dels joves que viuen a Barcelona, tenen 30 i els hi passen coses, coses per les que val la pena seguir endavant.
Estefanía Pino 