PUNYALADA TRAPERA

La següent notícia m’ha portat a reflexionar una estona: ‘Dona un ronyó a la seva cap, que després l’acomiada per problemes de salut’.

mujer-dona-rinon-jefa-posteriormente-despide.html

La història no te desperdici. Els fets van passar als Estats Units. Una treballadora d’un concessionari de cotxes de Long Island va oferir-li a la seva cap el seu propi ronyó quan es va assabentar que patia una malaltia molt greu i necessitava aquest òrgan. El que no sabia és que aquest gest de generositat li sortiria molt i molt car. Evidentment que la seva superior va acceptar aquest bondadós gest però no va correspondre com hagués tocat.

Al poc temps de l’operació, la donant va començar a patir forts dolors a les cames i a patir problemes digestius i va haver de demanar la baixa per poder fer repòs a casa. Doncs bé, no havia passat ni una setmana quan la cap, ja amb el seu ronyó, la va trucar per preguntar-li què feia sense anar a treballar, que els demés pensarien que la tractava de manera especial. Poc després la va traslladar a un punt de venda de l’empresa situat en un perillós barri cosa que va portar a la donant a caure en una depressió. Finalment, la dona va ser acomiadada per la seva cap.

La única conclusió que es pot treure de tot plegat és que malauradament gent sense escrúpols hi ha a tot arreu i aquesta és la pitjor de les malalties. El tema va molt més enllà d’una relació empresarial. No tenir en compte els gestos d’estima dels demés i mirar-se el propi melic és la màxima condemna a la infelicitat. Cal pensar conscientment a amb qui aboquem la nostra generositat.

UN PETIT TASTET DE LA DIADA DE SANT JORDI

Avui el dia ha començat ben d’hora per mi. A les 6.30 del matí els primers venedors de roses ja omplien el metro i les paradetes de flors de La Rambla muntaven els taulells. De mica en mica el centre de Barcelona s’ha anat omplint de paraules, de títols, de pàgines i sobretot de gent amb ganes de gaudir de la diada de Sant Jordi. Des d’Onda Cero Catalunya hem explicat en directe des de Plaça Catalunya als nostres oients el que ha anat passat al llarg de la jornada. Servidora ha tingut el plaer d’explicar les notícies del migdia amb tot l’equip d’informatius.

A la tarda he passejat i he tafanejat per les paradetes de Rambla Catalunya. Tampoc m’he estat de visitar una de les llibreries més acollidores de Barcelona ‘La Central’ i, finalment, he fet la meva tria; M’he decantat per ‘Entra en mi vida’ de Clara Sánchez. Un dia rodó en què un se sent a gust a casa amb alguna que altra rosa entre les mans, un grapat de misterioses pàgines per llegir i el plaer d’haver gaudit d’un dels dies més macos de l’any en la millor companyia.

UN MONSTRE ANOMENAT FANATISME

M’esgarrifa i molt pensar com algú pot ser capaç de matar a sang freda gairebé un centenar de persones, però m’esgarrifa encara més llegir que dit assassí no es penedeix de les seves accions. Aquest és el cas d’Anders Behring Breivik, el culpable de la matança d’Oslo a Noruega l’estiu passat, la més gran des de la Segona Guerra mundial.

Les seqüeles de la doctrina nazi es manifesten més de mig segle desprès a través de conductes individuals que un dia qualsevol surten a la llum. Breivik parla de l’amenaça de la multiculturalitat, de com africans i asiàtics han arribat massivament a Noruega, deixant segons el seu parer, en minoria als autòctons; de com a Europa mai ha hagut una autèntica democràcia sinó que els partits d’esquerres s’han infiltrat a les institucions per imposar la seva manera de fer.

Durant el judici el somriure sarcàstic dóna expressió a la cara d’aquest i només li cauen les llàgrimes quan projecten un vídeo absolutament fanàtic que ha creat ell. Em costa entendre com algú pot sentir un amor tan gran vers una irrealitat, una idea obsoleta i un concepte que Adolf Hitler i el seu sèquit van vendre aferrissadament quan anava contra natura. El món no és com alguns el van intentar pintar. El món és la confluència de cultures i persones diferents que van d’un punt a un altre intercanviant coneixements, creences i productivitat entre d’altres aspectes. Agradi o no, els habitants de cada territori tenen els seus propis trets i cada indret aplega unes característiques que amb la globalització s’expandeixen arreu. Tot seria molt diferent si el fanatisme d’alguns fos vers als drets humans.

RONALDINHO, EL FETITXE DE BERLUSCONI

La part més emocionant del ‘cas Ruby’ sembla que ja ha arribat. Les noies que participaven a les farres de Silvio Berlusconi han començat a asseure’s al jutjat per explicar les seves experiències de primera mà. Entre stripers disfressades de monja i altres estereotips hi ha una disfressa que s’emporta tots els punts. El relat sobre dit abillament l’ha fet una de les models involucrades al cas, Iris Berardi, que assegura que a l’ex primer ministre italià li agradava veure-la ballant vestida de Ronaldinho. Berlusconi no tenia prou amb l’uniforme blaugrana i feia posar-se a la noia una màscara amb la cara i les dents del futbolista.

Vaja… que les festes anomenades ‘Bunga-Bunga’ eren d’allò més divertides. La noticia casi em fa saltar les llàgrimes del riure però el que més m’agradaria saber és que pensarà realment Ronaldiho quan sàpiga que és el fetitxe de Berlusconi.

a-berlusconi-le-gustaba-que-las-chicas-se-disfrazaran-de-monjas-y-de-ronaldinho.html

LA RESACA DEL SAFARI REAL EN BOTSWANA

Vuelta a empezar… si la semana pasada el pequeño Froilán acaparaba las portadas de la prensa escrita y la obertura de los informativos radiofónicos y audiovisuales con el mal uso de la escopeta real, los últimos días lo hace su abuelo. Me sorprende que a estas alturas de la película los periodistas y los medios de comunicación perdamos el norte frente a estos casos.

A los ciudadanos y demás trabajadores españoles nos ha quedado claro que el cinturón solo nos lo vamos a apretar nosotros. No hace falta que se nos repita una y otra vez como disfrutan algunos mientras tanto. Una institución como la corona nunca rebajará su presupuesto porque no estaría bien visto que un querubín de 13 años de sangre azul no tuviera como hobby salir de cacería siguiendo los pasos del patriarca de la familia. Además, abierto el debate sobre si la Casa Real informó o no al gobierno español de la intención del monarca, está claro que el jugo que se le saca a las actividades de estas destacadas personalidades no tiene desperdicio.

Pienso que alguien debería tomar las riendas de la situación y empezar a cortar cabezas. Mientras muchos duermen en la calle y deben desprenderse dolorosamente de sus pertenencias, otros se divierten disparando a animales en peligro de extinción desembolsando enormes cantidades de dinero que han ido recopilando con el esfuerzo de todos los españoles. Hay que pulir mucho más la transparencia de las Instituciones públicas, es lo mínimo que nos merecemos los ciudadanos y trabajadores.

ELS «SENSE SOSTRE» A BARCELONA… UN PANORAMA DESOLADOR

La imatge que em rep cada matí quan arribo a Onda Cero es desoladora. Sota el porxo de l’entrada de l’edifici ubicat a les Rambles de Barcelona cada dia hi ha més persones que dormen una al costat de l’altra emparades pel sostre, els focus al•lògens, les velles mantes amb què es tapen i la companyia mútua. Pena, llàstima, compassió, inseguretat, neguit… molts són els sentiments que se’m remouen quan els veig. A això cal sumar que a vegades, altres «sense sostre» intenten robar sigil•losament les lleugeres pertinences dels que han aclucat l’ull.

Segons dades de la Xarxa d’Atenció a persones Sense Llar que avui apareixen a alguns mitjans de comunicació un de cada tres «sense sostre» que malviu als carrers de Barcelona és fruit de la crisi. La xifra de persones sense llar ha augmentat en un 32% en els últims quatre anys, coincidint amb l’empitjorament de l’economia. A la capital catalana hi ha prop de 2.800 persones sense llar que no tenen casa. D’aquestes, més de 1.500 viuen al carrer o en barraques. El 2008, aquesta xifra no arribava al miler. A més, hi ha 1.258 que són acollides cada nit per diverses entitats socials. Està clar que a banda de les batalles polítiques que es couen a les grans cambres al carrer la crisi sacseja a molts i ja no hi ha volta enrere.

LA MORT SOBTADA: UNA GRAN INCÒGNITA

Avui el diari ARA publica un interessant article a la secció de societat sobre com forenses i cardiòlegs s’alien per combatre la mort sobtada. Les xifres són elevades. Cada any hi ha quasi 200 autòpsies que queden sense resposta. L’any passat només a Barcelona hi va haver 68 casos. Alguns metges apunten que es podrien evitar, per això crec que és tan important avançar en aquesta matèria.

El 23 de gener va començar a la capital catalana un projecte que progressivament s’està implantant a totes les sales d’autòpsies de Catalunya amb la intenció d’investigar si els casos de mort sobtada cardíaca de menors de 50 anys tenen origen genètic. Si els resultats surten positius avisen als familiars per prevenir possibles defuncions.

Forenses-cardiolegs-salien-combatre-sobtada_0_680332190.html

EL CAFÉ DE LA LUNA: EL MEJOR CAFÉ DE BARCELONA

Los escritores que te llegan son aquellos que a través de las palabras consiguen hacer que te nazca una sonrisa, que te caiga una lágrima o que se te pongan los pelos de punta. Para conseguir estos efectos en el lector no hacen falta grandes pretensiones, ni grandes tramas que a veces se complican de manera incontrolable para llegar hasta el final de una historia. Porque con un pedacito de varias vidas entrelazadas basta para conseguirlo. Es el caso de El café de la luna de la escritora María Dolores GarcÍa Pastor.

Hace una semana tuvo lugar en Barcelona la presentación del libro, que poco a poco va recorriendo territorio catalán y que también tendremos la oportunidad de regalar para el tan cercano Sant Jordi. Ese mismo viernes empecé la lectura hasta terminarla este domingo y no me ha dejado indiferente. Se trata de una novela de personajes; personajes que confluyen en un mismo punto, un maravilloso café de la ciudad de Barcelona. La gracia es que no son personas cualquiera; son personas con nombre y apellidos, con una historia personal fuerte, con sueños y ilusiones por cumplir y, lo más importante, la fortaleza y la constancia con la que lo intentan.

Con una prosa sencilla, auténtica y llena de sentimientos, los personajes y sus vivencias personales te van calando hondo hasta que tú también los quieres y los entiendes, los comprendes y los padeces. El Café de la luna abre la puerta a saber porqué una estatua de la Rambla ha llegado hasta allí, cómo un músico callejero llegó a vivir de su talento, cómo un escritor y un lector viven su día a día, cómo una anciana también fue joven antaño o cómo una mulata también puede vivir en la ciudad condal y frecuentar los alrededores del Mercat de la Boquería sin tener que vender su cuerpo para sobrevivir, entre muchas otras historias.

Una portada mágica y llena de colores es la puerta al peculiar café de María Dolores García Pastor.

TORNA EL SALOUFEST: UNA FESTA FAMILIAR, LÚDICA I DE L’ESPORT

Doncs ja els tornem a tenir aquí. Els primers 5.000 estudiants anglesos i escocesos ja han arribat a terres catalanes per gaudir del conegut Saloufest durant aquestes dies i després de Setmana Santa. En total seran 8.500 els joves que buidaran els barrils de cervesa de la Costa Daurada. Per que encara que l’ajuntament mantingui que aquest festival, sense gairebé incidents destacables l’any passat, és una oferta compatible i complementària del turisme familiar, els nois tindran set amb les altes temperatures.

Els veïns fa dies que tenen els taps per les orelles a la tauleta de nit mentre els que tenen bars en propietat es freguen les mans. Jo no m’imagino als nens als gronxadors mentre un escocès borratxo es gronxa al del costat. Tampoc m’imagino a una néta i la seva àvia caminant tranquil•lament pel passeig marítim mentre 30 ‘guiris’ passen corrents ensenyant el cul. Així com tampoc em sembla compatible que un veí baixi a comprar el diari o a passejar el gos i que una noia rossa vestida de catwoman li demani l’hora amb flaire a Whisky.

El consistori, en col•laboració amb l’organització de la celebració, ha controlat la publicitat del Saloufest a Anglaterra i ha instat a evitar qualsevol anunci nociu per la marca de la ciutat Tarragonina. Fins a 23 modalitats esportives dirigides a nois i noies com futbol, tennis, rugbi o hoquei formen part del programa d’activitats al web oficial del Saloufest. No hi ha ni rastre de la festa nocturna i l’alcohol, grans reclams utilitzats anys enrere. Per tant doncs, tot plegat va a examen i d’aquí 15 dies podrem consultar els resultats. De moment però, els joves ja han arribat disfressats i s’han fet sentir pels carrers de Salou. Suposo que tot plegat deu formar part de l’entrenament per dur a terme les nombroses activitats esportives per les quals han triat visitar les terres catalanes. Deu ser que els ha quedat clar que queda completament  prohibit imitar el comportament dels seus companys anys enrere.